1. TelmoRivas
Email: <telmoj.riva AT SPAMFREE gmail DOT com>
...
Obsolescència programada.
L'eufemisme emprat actualment és “cicle vital del producte”, i és el fet de programa la durada de vida de les coses amb el propòsit de fer que les compres d'aquests siguin més freqüents i repetides per tal de afavorí els beneficis econòmics de qui els produeix censar tindrà en compte ni la sostenibilitat ni els recursos limitats del planeta.
L'obsolescència programada va sortir al mateix temps que la producció en sèrie i la societat de consum, en plena revolució Industrial als anys vint, per por per part dels fabricants, a què la gent no li fes falta tornar a comprar més. Fins aleshores els productes es fabricaven el més duradors possibles com era el cas de les bombetes, els cotxes o les mitges. El fet de canviar la mentalitat de producció va estar degut bàsicament a motius econòmics. Un dels casos més importants va ser el del càrtel “Phoebus”, creat a Ginebra el 1925 per tal de controlar la producció mundial de bombetes limitant-les a 1000 h útils, que fins llavors es podien fer tan longeves com la bombeta de Shelby que porta encesa des del 1901. Però tot i que va ser sentenciat per fitxar preus, competència deslleial i reducció de la durada de les bombetes i que es va prohibir tornar a fer-ho, tan sols van aconseguir que anessin canviant de mascara. Un altre exemple seria el cas de Ford amb la comercialització del seu robust model-T de cotxe, amb el qual van tindre molt èxit fins al 1927 que es van veure obligats a passar a models anuals per no perdre beneficis davant la competència. O el mateix amb les mitges per dones, als anys 50 i 60, que es varen arribar a fabricar tan resistents que les vendes no eren prou bones i per tant es van demanar als enginyers que crearen unes no tan duradores. Ara, ja entrat en els anys cinquanta, es canvia el enfoc de l'obsolescència programada i ja no s’obliga al consumidor a canviar, se’l sedueix amb el disseny, amb petites millores, amb sotils canvis d’estil. Aquests serà el model en el qual es fonamenta la societat de consum actual. Tot i que el enfoc sigui més digerible per als consumidors les conseqüències per aquests i pel planeta continuen sent igual d'alarmants. Però el problema sembla llunyà, distant d’aquest estil de vida que no es preocupa per les conseqüències directes a llarg i curt termini, sinó dels beneficis immediats creant tot un mercat totalment descontrolat de deixalles que van a para a països tercermundistes. Actualment, existeixen tractats internacionals que ho prohibeixen, però que al final no acaben sent més que mascares, ja que és continuant fent de forma fragant com el cas de Ghana, país al qual s’exporten grans quantitats de deixalles elèctriques com a productes de segona mà, però que realment el 80% són deixalles. Els principals interessats en aquest comerç són els països de creixement econòmic, com és el cas de Dubai o la Xina.
A finals dels anys cinquanta, l'economia Comunista, tot i no ser de lliure mercat de ser ineficient i de tindre escassetat de recursos, va provar que els productes de llarga durada es poden aconseguir, igual que ho fa encara avui en dia la bombeta de Shely. Però aquesta no és l’única alternativa, amb l’ajut d’internet, es poden donar a conèixer idees de poc ressò que ens podrien donar sortides viables, com la “del bressol al bressol” la qual proposa que no s'ha de disminuir el ritme de consum, sinó que tan sols ens cal aprendre a crear productes que no generin res que no poguí ser reutilitzat, reassimilat pel planeta. O altres de més radicals com la del “decreixement”, que a més a més de fomentar la reutilització també optar per reduir.