[WikiItic] [TitleIndex] [WordIndex] 

1. EL COST DE DESTRUIR TIC

Continguts

  1. EL COST DE DESTRUIR TIC
    1. Tipologia
    2. Directiva RoHS i WEEE (Waste Electrical and Electronic Equipment)
      1. Que és RoHS (Restriction of Hazardous Substances Directive.)
      2. Què és la WEEE (Waste Electrical and Electronic Equipment)
    3. Components perillosos dels dispositius electrònics
      1. Plom
      2. Mercuri
      3. Cadmi
      4. Crom hexavalent
      5. PBB
      6. PBDE
    4. On van els residus informàtics
    5. Els telèfons mòbils
    6. Etiquetes ecològiques
    7. La llista verda de Greenpeace
      1. Criteris de classificació
    8. Què s'aconsella fer amb els residus informàtics
    9. Referències

Els residus electrònics, en anglès e-waste, essencialment estan constituïts per ordinadors, telèfons mòbils i complements d'ambdós grups. Han assolit una xifra important com a conseqüència de la ràpida proliferació de dispositius elèctrics i electrònics tant a l'oficina com a l'àmbit domèstic i, sobretot, per la rapidesa amb què són substituïts a causa de continu creixement en funcionalitats de l'anomenada tecnologia de consum. Tot plegat, genera un greu problema quan aquestos es queden antiquats o es converteixen en simple ferralla.

1.1. Tipologia

Els residus d'aparells elèctrics i electrònics es classifiquen en tres gran línies.

A causa de la forma de mercat actual on és necessari renovar cada poc temps els dispositius electrònics es genera una gran quantitat de deixalla electrònica. Aquest ímpetu d'anar renovant els dispositius cada poc temps és a causa de les polítiques de màrqueting que els fan quedar obsolets o que surt més econòmics comprar un dispositiu nou que no ampliar-lo o reparar-lo. Actualment els PCs s'estan canviat cada dos anys i el telèfons mòbils duren menys de dos anys. Tot això fa que mundialment es generin entre 20 i 50 milions de tones de residus informàtics anuals i augmentant, és a dir, un 5% de les deixalles sòlides totals produïdes mundialment. La producció d'aquestes deixalles creix constantment i si les empreses que es dediquen a fabricar-los no fan res per a dissenyar dispositius més amigables amb el medi ambient arribarem a una situació crítica. Es necessari que les empreses es conscienciïn del problema i que facin dispositius fàcilment ampliables i/o reparables per tal de reduir la quantitat de dispositius abandonats. Tot aquest conjunt de dispositius contenen productes químics tòxics i metalls pesats que no poden ser reciclats de forma apropiada o llençats de manera segura. Aquest conjunt de deixalles és el que coneixem com a residus elèctrics i electrònics. Els residus informàtics (e-waste, en anglès) inclouen ordinadors, electrònica d'entreteniment, telèfons mòbils, entre altres dispositius i es defineixen com el conjunt de dispositius electrònics utilitzats per a processament de dades, telecomunicacions o entreteniment (tant de forma privada com a les empreses) que són considerats obsolets, avariats o irreparables. A més dels problemes a posteriori, aquestos residus també són nocius per als treballadors implicats en el procés de fabricació. Normalment aquestos dispositius es fabriquen en grans empreses que utilitzen mà d'obra barata de països en fase de desenvolupament com Xina i Mèxic. Algunes grans empreses han intentat retirar els components tòxics dels seus dispositius per a fer-los menys nocius per als treballadors i per facilitar-ne el reciclatge. Però encara en resten molts que no han fet res per resoldre aquest problema de contaminació que cada dia s'agreuja més.

1.2. Directiva RoHS i WEEE (Waste Electrical and Electronic Equipment)

1.2.1. Que és RoHS (Restriction of Hazardous Substances Directive.)

La Directiva europea de reducció de substàncies perilloses en aparells elèctrics i electrònics (RoHS) fou adoptada el febrer de 2003 i va entrar en vigor l'1 de Juliol de 2006. Restringeix l'ús de sis materials en la fabricació d'uns quants tipus d'aparells. Està relacionada amb la directiva WEEE (de residus d'equips electrònics i elèctrics). A Espanya tant la directiva RoHS com la WEEE han estat transposades en el mateix real decret, tot i que la primera és una directiva de mercat únic i que per tant s'aplica a tots els estats membres i de la mateixa manera, la segona estableix uns criteris mínims que els estats membres han d'implementar en la seva legislació.

1.2.1.1. A quins materials afecta

Les sis substàncies que es veuen afectades per la directiva són:

PBB i PBDE són substàncies retardants en les flames utilitzades en alguns plàstics. Les concentracions màximes permeses en l'esmena 2005/618/CE són: 0.1% per plom, mercuri, cromVI, PBB i PBDE del pes en materials homogenis. 0.01% en el cas del cadmi. Això significa que els límits no s'apliquen al pes del producte final sinó a cada substància que es pot separar teòricament, per exemple, l'aïllant d'un cable o l'estany en el terminal d'un component. Les bateries no estan incloses dintre de la directiva. Per tant, les bateries de NiCd estan permeses tot i contenir cadmi.

1.2.1.2. A quins equips afecta

La directiva s'aplica als equips com els definits per la directiva WEEE que són:

Però no s'aplica a plantes i eines industrials d'instal·lació fixa ni als aparells mèdics, instruments de vigilància i control inclosos els de mesura i equips dissenyats amb fins militars o especials. També hi ha una llista d'excepcions en l'annex de la Directiva i del Reial decret, a part de tres esmenes sobre excepcions

Segons la directiva RoHS, la responsabilitat del compliment recau en el productor, i s'aplica tant als productes fabricats a la UE com als importats.

1.2.1.3. La restricció de substàncies perilloses en altres regions

1.2.1.3.1. Àsia i Pacífic

A la Xina hi ha també una altra regulació similar a l'europea, sovint anomenada RoHS xinesa. Japó no té cap directiva del mateix tipus tot i que les lleis que regulen el reciclatge fan que els manufacturadors Japonesos estiguin canviant a una producció sense plom. Corea del sud s'està plantejant una legislació RoHS pel març de 2007.

1.2.1.3.2. Amèrica del Nord

Califòrnia té una llei (Electrònic Waste Recicling Act, EWRA) de l'any 2003 en què es prohibeix la venda a partir de l'1 de gener de 2007 de qualsevol producte que no passi la directiva RoHS europea i a més restringeix també a les pantalles LCD CRT i similars, però només cobreix els quatre metalls pesats de la RoHS. Altres estats i ciutats dels EUA estan discutint d'adoptar lleis similars, tot i que hi ha estats que ja prohibeixen usos de mercuri i PBDE. Per ara no sembla que hi hagi d'haver una normativa federal per tot Estats Units.

1.2.1.4. Crítiques

Es requereixen canvis costosos en les noves eines per poder fer front als canvis en les soldadures dels components electrònics a causa de les restriccions en plom, ja que les alternatives a les soldadures tenen punts de fusió més elevats (260 °C en comptes de 215 °C), que requereixen materials diferents per l'empaquetament dels circuits integrats i impresos i el sobreescalfament també pot afectar a la fiabilitat dels semiconductors.

1.2.2. Què és la WEEE (Waste Electrical and Electronic Equipment)

La directiva de residus d'aparells elèctrics i electrònics és una llei europea en vigor des del 13 d'agost de 2005. Pretén promoure les 3 R per reduir la contaminació. La directiva responsabilitza als productors a assumir els costos de gestió dels residus generats, encara que això signifiqui el recàrrec per al consumidor. Si el fabricant està obligat a assumir els costos al final del cicle de vida del producte, això l'obliga a replantejar-se l'etapa de disseny a fi d'adaptar-la als requisits de gestió de residus així reduir els costos posteriors. A fi d'accentuar la importància de la directiva a l'abril de 2005 la "Royal Society of Arts" al Regne Unit (conjuntament amb Canon) van fer una escultura de 7 metres d'alt amb 3.3 tones de material elèctric (la mitjana de quantitat de brossa electrònica que crea una persona durant tota la seva vida.).

1.3. Components perillosos dels dispositius electrònics

1.3.1. Plom

Els compostos de plom són tòxics i han produït enverinament de treballadors pel seu ús inadequat o per exposició excessiva a causa de la incompetència important per part dels treballadors i dels contractants. Actualment l'enverinament per plom és estrany a causa de l'aplicació industrial de controla moderns, tant en higiene com en relacionats amb l'enginyeria. El pitjor perill prové de la inhalació de vapor o pols, encara que també hi pot haver absorció a través de la pell. Símptomes: Mal de cap, vertigen, migranyes, cefalea, psicosi, deliris de grandesa i insomni, arribant a alguns casos en que es perdia l'etapa REM. En casos aguts es presenta estupor o convulsions, que progressa fins al coma i acaba en mort. El control mèdic als empleats relacionats amb plom compren proves de sang, orina i des de fa poc en la femta. Amb aquest tipus de controls i aplicació apropiada de controls d'enginyeria l'enverinament industrial pot evitar-se en molts casos.

1.3.2. Mercuri

Quan augmenta la seva temperatura produeix vapors tòxics i corrosius, més pesats que l'aire. És nociu per inhalació, ingestió i contacte. Producte molt irritant per a la pell, ulls i vies respiratòries. Els efectes immediats que pot produir per inhalació són: mal de gola, mal de cap, nàusees, pèrdua de gana i debilitat muscular. Per contacte amb ulls i pell: envermelliment, irritació. Per ingestió: vòmits, diarrea, pèrdua de gana i debilitat muscular. L'exposició perllongada o repetida pot provocar lesions en ronyons, cervell i sistema nerviós. Les malalties o lesions associades al mercuri es diuen hidrargirisme o mercurialisme i hidrargíria. La ingestió perllongada d'aliments contaminats amb mercuri provoca la malaltia coneguda com de Minamata a causa del famós Desastre de Minamata. En alguns casos pot veure's afectat amb perduda de la vista.

1.3.3. Cadmi

La toxicitat que presenta es similar a la del mercuri, possiblement s'enllaci amb residus de cisteïna. La metalotioneina, que té residus de cisteïna s'enllaça selectivament amb el cadmi. El cadmi és un metall pesat que produeix efectes tòxics en els organismes vius, inclòs en concentracions molt petites. L'exposició al cadmi en els humans es produeix generalment a través de dues fonts principals: la primera és la via oral (per aigua i ingestió d'aliments contaminats.) La segona via és per inhalació. La població fumadora és la més exposada al cadmi, perquè els cigarrets en contenen. Alguns òrgans vitals són blanc de la toxicitat del cadmi. En organismes sobreexposats, el cadmi ocasiona greus malalties en actuar sobre aquests òrgans. Existeixen actualment algunes descripcions de possibles mecanismes de toxicitat del cadmi. No obstant això, la implicació real que aquest element té com agent tòxic ha estat poc estudiada, pel que es considera que ha de ser monitorat. És de gran importància portar a terme estudis per a aprofundir en els factors de risc i així realitzar mesures preventives en la població. No se sap que el cadmi tingui algun efecte benèfic. Més aviat pot causar alguns efectes adversos en la salut. Encara que les exposicions perllongades són extremadament rares actualment, la ingestió d'altes dosis és causa de severes irritacions de l'estómac, vòmit i diarrea i la seva inhalació causa greus irritacions en els pulmons. Causen major preocupació els efectes de les exposicions baixes al cadmi i a llarg termini. Alguns efectes de diversos nivells i durades d'exposició són els següents:

A pesar que són clares les evidències de la toxicitat del cadmi, encara no es realitzen estudis formals sobre les conseqüències reals que té l'acció d'aquest metall sobre els organismes vius, especialment en d'humà. És molt possible que alguns dels nostres patiments (tals com el càncer, malalties renals, hepàtiques, pulmonars, etc.), estiguin lligats amb l'exposició perllongada al cadmi. La investigació ajudaria, a més, a aprofundir en els mecanismes bàsics de dany i permetria un millor enteniment de la toxicitat del cadmi i el seu possible tractament. Recentment, en un estudi s'ha comprovat la seva relació amb el càncer de mama en dones amb alt contingut de cadmi en l'orina.

1.3.4. Crom hexavalent

Generalment, no es considera que el crom metall i els compostos de crom (III) siguin, especialment, un risc per a la salut; es tracta d'un element essencial per a l'ésser humà, però en altes concentracions resulta tòxic. Els compostos de crom (VI) són tòxics si són ingerits, sent la dosi letal d'uns pocs grams. En nivells no letals, el Cr (VI) és carcinogen. La majoria dels compostos de crom (VI) irriten els ulls, la pell i les mucoses. L'exposició crònica a compostos de crom (VI) pot provocar danys permanents en els ulls. L'organització Mundial de la Salut (OMS) recomana des de 1958 una concentració màxima de 0.05 mg/litre de crom (VI) en l'aigua de consum. Aquest valor ha estat revisat fent nous estudis sobre els seus efectes en la salut, però ha romàs constant.

1.3.5. PBB

Compostos químics del brom (polibromobifenils) Els PBBs poden escapar dels plàstics i entrar al medi ambient. El major problema que presenten els PBBs és que poden provocar el desenvolupament de càncer de fetge. A més, és possible que produeixin alteracions del comportament i afectin el sistema immunitari. Els PBBs poden entrar en contacte amb el nostre organisme per ingestió, inhalació o absorció a través de la pell, podent ocasionar problemes de la pell, tal com acne. Així mateix provoquen pèrdua de pes, efectes en els sistemes nerviós i immunitari i efectes en el fetge, els ronyons i la glàndula tiroide. No es degraden fàcilment (estan classificats com COP). Una vegada que han estat alliberats a l'ambient, arriben a la cadena alimentària, on s'acumulen (bioacumulacions). La presència de PBBs en foques de l'oceà Àrtic és senyal de la seva àmplia distribució geogràfica.

1.3.6. PBDE

Els polibromodifenil èters són una classe de compostos bromats d'extens ús com retardants de flama en plàstics i escumes, incloses les carcasses de plàstic d'equips electrònics. Els PBDEs són substàncies químiques mediambientalment persistents. Algunes d'elles, especialment els congèneres menys bromades (per exemple, els penta-BDEs), són així mateix altament bioacumulatius. La seva fabricació i ús com additius en plàstics i en altres polímers, en els quals no es troben fortament adherits a la matriu del polímer, ens ha dut a una situació en la qual aquests compostos estan àmpliament distribuïts en el medi ambient.

1.4. On van els residus informàtics

Cada any es llencen milions d'ordinadors i de telèfons mòbils que són tractats de formes diferents. Les diferents opcions són: Llençats en abocadors: Segons l'EPA (The U.S. Environmental Protection Agency), més de 4,6 milions de tones de residus informàtics als EUA van acabar en abocadors l'any 2000. Els químics tòxics en productes electrònics es mantenen al substrat de la zona o a l'atmosfera impactant de forma negativa a tot el que envolta aquestes zones. En molt continents Europeus s'han introduït regulacions per prevenir l'abocament de residus informàtics a causa dels seus efectes nocius però encara queden molts llocs on es segueixen llençant de forma incontrolada. A Hong Kong, entre el 10 i el 20 per cent dels dispositius són llençats en abocadors. Incinerats: La incineració deixa metalls pensants com el plom, cadmi i mercuri a l'aire i a les cendres. El mercuri s'acumula en els animals, bàsicament en els peixos (molt dolent per a la salut de les persones). Els productes que contenen plàstic PVC també deixen anar substàncies nocives per a la salut. Reutilitzats: És una bona forma d'incrementar la vida dels productes exportant-los a països en desenvolupament. Encara que els beneficis de reutilitzar els dispositius electrònics pareixen clars, a la pràctica està creant seriosos problemes a causa que aquestos productes són llençats pocs temps després en llocs no condicionats per a fer-ho. Reciclats: Encara que el reciclatge pareix una bona forma d'aprofitar els residus electrònics, la gran quantitat d'elements químics perillosos que contenen fa que sigui molt arriscat el reciclatge per als treballadors que el realitzen i per a les comunitats que viuen al voltant de les plantes de reciclatge. En països desenvolupats, el reciclatge es produeix en plantes especialitzades en condicions controlades. En molts d'estats d'EUA els plàstics dels residus informàtics no es reciclen ja que els components tòxics que dipositen a l'atmosfera en el procés. En canvi, en països en desenvolupament aquestos controls no existeixen i el reciclatge es fa de forma manual i molt sovint el realitzen nens. Exportats: Els residus informàtics normalment s'exporten des dels països desenvolupats als que estan en fases de desenvolupament perquè és més barat que reciclar-los i també perquè hi ha lleis molt permissives en temes mediambientals. Normalment aquest tràfic es produeix de forma il·legal violant la llei internacional. El 2005, inspectors de 18 ports europeus van trobar que més del 47% de les escombraries destinades a ser exportades (incloent-hi els residus informàtics) era il·legal. Als EUA, s'estima que entre el 50 i el 80 per cent de les escombraries recollides per ser reciclades són exportades. Aquesta pràctica és legal als EUA perquè no han ratificat la convenció de Basilea. Des del 2000 la gran part del país de la Xina està intentant d'evitar la importació de residus informàtics. Però realment les lleis no funcionen perquè continuen arribant-ne a Guiyu, una de les ciutats més perjudicades pels residus informàtics, de la província de Guangdong. És el principal abocador de residus informàtics de la Xina i d'arreu de món. També està augmentant el problema dels residus informàtics a l'Índia i el Pakistan. Vint-i-cinc mil treballadors estan contractats als abocadors de Delhi on es llencen entre 10 mil i 20 mil tones de residus informàtics anualment, el 25 per cent són ordinadors. Altres abocadors de residus informàtics es troben a Meerut, Ferozabad, Chennai, Bangalore, Mumbai(aquesta ciutat és també un important productor a causa de les fàbriques de circuits integrats que hi ha al voltant) i Karachi. A tots aquestos dispositius llençats en països pobres, se'ls separen els components i metalls valuosos de forma manual (normalment se n'encarreguen els infants) i afecta negativament la salut a causa del contacte físic que tenen amb els components tòxics. Les companyies que generen tot aquest munt de deixalles electròniques guanyen una gran quantitat de diners produint els seu productes però no gasten ni un cèntim amb el tractament de les deixalles quan els dispositius es queden obsolets. Una solució seria modificar la llei per fer-los responsables de les seves deixalles. Aquesta idea ja ha intentat ser promoguda per alguns grups que prenen consciència de tota aquesta problemàtica.

1.5. Els telèfons mòbils

Segons dades del Ministeri de Ciència i Tecnologia, a l'any 2001 existien a Espanya 29.656 abonats a telefonia mòbil, nombre que, segons l'informe de Telefònica "La societat de la Informació a Espanya", havia ascendit fins gairebé 38 milions a l'any 2005. Aquest creixement espectacular comporta un augment de la generació de residus electrònics, ja que l'usuari tendeix a substituir-los per uns altres de menor pes i grandària o noves prestacions, fins i tot quan encara es troben en bon estat. De fet, la vida útil d'un telèfon mòbil s'estima en dos anys.

El telèfon mòbil genera tres tipus de residus principalment:

Les pantalles de cristall líquid i les bateries es retiren manualment i es lliuren a un gestor autoritzat de residus perillosos. Se separen els materials plàstics i metàl·lics que, després de ser triturats, es reutilitzen com a matèries primeres en la indústria elèctrica i electrònica. Gràcies a aquest procés, el 95% dels components dels telèfons mòbils es recicla. Al juliol del 2001, l'Associació Multisectorial d'Empreses Espanyoles d'Electrònica i Telecomunicacions (ASIMELEC) va endegar la campanya pilot nacional de recollida i reciclatge de telèfons mòbils, Tragamóvil. Un any després, s'havien recuperat mig milió de terminals de telèfons mòbils, el que equival a més de 60 tones d'aquests aparells. A finals de l'any 2006 s'havien recollit i tractat 211 tones de residus de telèfons mòbils.

1.6. Etiquetes ecològiques

Hi ha un gran nombre d'etiquetes ecològiques que s'han creat per certificar que els productes fabricats són ecològics a un sol cop d'ull pel consumidor. Als EUA, hi ha el distintiu, Energy Star, els productes etiquetats amb aquest segell tenen un control d'energia que permet que consumeixin un 70% menys d'energia que un altre que no en té. A Europa s'han creat etiquetes que indiquen més clarament de quin tipus de mèrits ecològics tenen els productes, com per exemple el Blue Angel d'alemanya o el TCO de suècia o el Nordic Swan d'Escandinàvia. A Europa no hi ha masses productes que tinguin les etiquetes ecològiques per que les empreses no han prioritzat el fet d'aconseguir els certificats ja que aquests van acompanyats de taxes extres i molta paperassa. L'etiqueta ecològica que fa més servei a l'hora de comprar un producte és la TCO, del grup Swedish Confederation of Professional Employees. Aquest grup es va centrar en els orígens a certificar pantalles des que es va dir que era la part més perillosa d'un ordinador.

1.7. La llista verda de Greenpeace

Aquesta llista verda sobre materials electrònics informa sobre el comportament de les empreses capdavanteres d'ordinadors i mòbils respecte a les seves polítiques i pràctiques globals per a l'eliminació de tòxics i la responsabilitat que prenen sobre els seus productes una vegada que es rebutgen.

1.7.1. Criteris de classificació

Els criteris de classificació reflecteixen les demandes que Greenpeace fa a les empreses d'electrònica. Les dues demandes que haurien de complir són: Netejar els seus productes eliminant les substàncies perilloses que puguin contenir. Recollir i reciclar responsablement els seus productes una vegada que aquests siguin rebutjats. Els dos temes estan interrelacionats ja que l'ús de substàncies químiques perilloses als aparells electrònics n'impedeix un reciclatge segur quan els productes es rebutgen. La qualificació de les empreses es basa en 30 punts, que després es recalcula per a fixar-lo sobre una base d'un màxim de 10.

1.7.1.1. Criteris sobre químics tòxics

Greenpeace busca que les empreses d'aparells electrònics:

1.7.1.2. Classificació de la taula de puntuació

Les pràctiques i polítiques sobre els químics (5 criteris)

  1. Una política de gestió de substàncies químiques basada en el Principi de Precaució.
  2. Gestió de substàncies químiques: proveir una cadena d'ús de químics a través de, per exemple, llistes de substàncies restringides/prohibides, polítiques d'identificació substàncies preocupants per a la seva futura eliminació/substitució.
  3. Dates límit per a l'eliminació progressiva de tots els usos del policloruro de vinil (PVC).
  4. Dates límit per a l'eliminació progressiva de tots els retardantes de flama bromados i no únicament aquells prohibits per la Directiva sobre Restriccions a la utilització de determinades substàncies perilloses en aparells elèctrics i electrònics (RdSP).
  5. Models de productes electrònics lliures de PVC i BFRs en el mercat.

Les pràctiques i polítiques sobre Responsabilitat del Productor per a retirar els seus productes rebutjats i per al reciclatge (4 criteris)

  1. Suport (financer) a la Responsabilitat Individual del Productor. Que els productors financin la gestió dels productes al final de la seva vida útil, a través de la recollida, reutilizació i reciclatge dels seus propis productes.
  2. Proporcionar una recollida i reciclatge voluntaris en cada país on existeixi venda dels seus productes, fins i tot quan no existeixin lleis locals que regulin la Responsabilitat del Productor respecte a les escombraries electròniques.
  3. Brindar informació clara a cada client sobre els serveis de recollida i reciclatge en tots els països on venen els seus productes.
  4. Informar sobre les quantitats de residus elèctrics i electrònics (RAEE) recollits i reciclats.

Des del 2006, Greenpeace emet un informe anual amb puntuacions a les principals empreses de productes electrònics. El darrer és de 2008 i situa al capdavant de l'excel·lència NOKIA amb un 6,9.

1.8. Què s'aconsella fer amb els residus informàtics

Dur-los a instal·lacions mediambientals de tractament de residus per tal que siguin distribuïts a les plantes de tractament específic, per reciclar-los o per evitar que contaminin. Aquestes instal·lacions s'encarreguen de la recepció i l'emmagatzematge selectiu dels residus.

1.9. Referències

Johnson, Tim. «E-waste dump of the world». The Seattle Times (April 9, 2006) [Consulta: 2007-03-09].

2023-07-03 11:46