El cost de construir TIC
En el procés de construcció d’un equip electrònic d’alta tecnologia, per exemple, un ordinador personal, es poden identificar dos factors clarament diferenciats: l’obtenció de les matèries primeres i la manufactura del producte final, bé sigui un xip o l’ordinador sencer.
Una de les matèries primeres imprescindibles en la construcció de tot producte TIC és el coltan, un mineral del qual s’extreu el tàntal: hi ha tàntal als ordinadors, als mòbils, als reproductors multimèdia, als aparells de TV..., però també a les rentadores, als cotxes, etc. La reserva més gran de coltan del món (es calcula que al voltant del 80 %) és a la República Democràtica del Congo i l’extracció d’aquest mineral està estretament lligada a conflictes bèl·lics. Segons els informes d’agències internacionals, l’explotació de coltan ha ajudat a finançar diversos bàndols de la Segona Guerra del Congo, un conflicte amb un balanç aproximat de cinc milions de morts. Tanmateix, l’extracció d’aquest mineral es duu a terme sota condicions de semi-esclavitud, en què s’utilitzen indiscriminadament presoners de guerra i, fins i tot, infants. Altres efectes de l’explotació del coltan són la destrucció d’ecosistemes propis, atès que els jaciments principals coincideixen amb l’hàbitat natural de la fauna local (elefants i goril·les), en perill d’extinció.
Més enllà de la matèria primera, el procés de manufactura és també altament costós energèticament parlant. Per posar-ne un exemple, un estudi recent indica que per construir un xip de 32 MB de memòria RAM es requereix l’electricitat generada per 1,6 kg de combustibles fòssils, 72 grams de productes químics diversos, 3.200 litres d’aigua i 700 grams de nitrogen; tot, per un producte d’uns 2 grams de pes. Sorprenentment, però, el cost energètic de fabricar aquest xip és de 41 megajoules (MJ), mentre que el consum que genera en tota la vida útil (assumint que és de quatre anys) només és de 15 MJ. És a dir, el 63 % del consum energètic del cicle de vida d’aquest xip es gasta únicament en el procés de fabricació.
A més, les indústries de fabricació d’ordinadors no requereixen una qualificació excessiva i, en general, resulten més rendibles en països on la mà d’obra resulta més barata i les regulacions laborals i de seguretat són quasi inexistents. Cal tenir en compte, també, que molts dels productes utilitzats en el procés de fabricació són altament tòxics: es fan servir metalls com el coure, el cadmi, el mercuri i el plom, i plàstics com el poliestirè o el PVC, els quals afegeixen un nou grau de perillositat a la salut dels treballadors d’aquest sector, que treballen sense les proteccions mínimes. És per aquests motius que la fabricació d’ordinadors es porta a terme en països com Mèxic, les Filipines o la Xina, on el sous són baixos, els horaris no estan regulats i els sindicats són testimonials. Com a conseqüència d’això, apareixen tensions en els països que perden indústria, ja que una part de la població activa passa a la desocupació, mentre que als països receptors de l’encàrrec de producció, a canvi d’un creixement econòmic relatiu, s’accepta una indústria que genera una contaminació generalment no regulada, grans migracions del camp a la ciutat, l’aparició de grans diferències econòmiques entre segments de la població i tensions de gènere en l’àmbit laboral i social.