SOSTENIBILITAT I TIC
Comentari sobre els documentals que il·lustren la gestió dels residus electrònics al nostre planeta.
Comprar, llençar, comprar
Fa prop d'un segle, el terme que avui en dia coneixem com a obsolescència programada, va començar a introduir-se diverses indústries. En l'antiguitat, els productes eren fabricats per a que duressin el màxim de temps possible, com es el cas de les bombetes, el Ford T o les mitges de niló. Tot i el seu òptim funcionament, van trobar-se que les vendes eren molt inferiors i la demanda disminuïa. Com a conseqüència d'això va sorgir la obsolescència programada, és a dir, planificar la vida útil d'un producte i fer-lo obsolet al cap d'un període de temps per tal de renovar el mercat i augmentar la demanda.
És per aquesta raó doncs, que per exemple l'emblemàtic Ford T va veure com General Motors li prenia gran part de les vendes pel sol fet de canviar el disseny exterior i fer-lo més atractiu estèticament. Aleshores només quedava una opció, renovar-se o morir.
Tal i com mostra el documental, vivim en una societat condemnada a aquesta obsolescència. Quan algun producte ens falla, la recomanació més comuna de tots els comerciants es substituir l'aparell per un de nou més barat i en millors prestacions. El que la majoria de la gent no sap, es que tots els aparells d'avui en dia estan programats perquè deixin de funcionar al cap d'un període de temps, o es llancen nous sistemes operatius que fan que el seu funcionament sigui mes lent perquè així el client es senti obligat a canviar-lo. El cas d'en Marcos es un clar exemple. No trobava solució pels problemes de la seva impressora i tothom li deia que la canviés per una de nova. Però ell tot investigant va descobrir que portava incorporat un xip comptador que quan arribava al número desitjat, la impressora deixava de funcionar. Senzillament va instal·lar un software per a desactivar aquest xip i l'aparell va seguir funcionant.
Aquest doncs, es un exemple que tots hauríem de seguir, ja que tots els residus electrònics que llencem van a parar a països del tercer món amb l'excusa que són materials de segona mà i gairebé cap funciona. Tot això està esdevenint un gran conflicte que pot acabar amb seriosos problemes per al medi ambiental i cal trobar-hi una solució.
Aquest documental m'ha fet reflexionar molt sobre la societat en la que vivim. Sense la obsolescència programada, no existirien n'hi centres comercials, n'hi cap mena de indústria i això suposaria un impacte negatiu per a la societat del treball. Es evident però que avui en dia l'obsolescència programada es cada cop mes salvatge. Un clar exemple es que la majoria de persones canvien el seu telèfon mòbil cada 1 o 2 anys perquè l'avenç es tant gran que cal anar renovant-se contínuament, s'ha convertit gairebé en una obligació.
Per tant doncs, trobo que es positiu que existeixi aquest avenç constant de tecnologia però cal posar-se a treballar per a solucionar el problema dels residus electrònics i la solució es troba en formar de nou a la societat perquè canviem la mentalitat evitant llençar tants components electrònics i intentar-los arreglar i allargar-ne la seva vida.
La tragèdia electrònica
Aquest documental il·lustra clarament la veritable realitat sobre on van a parar els residus electrònics que generem i la multitud de problemes que estan comportant.
Quan nosaltres comprem un producte, paguem una taxa que està destinada al seu reciclatge un cop s'hagi espatllat. Cal saber però que només un terç dels residus que es generen a tot Europa arriben a alguna plante de reciclatge homologada, mentre que l'altre part dels residus són robats per malvendre'ls o enviats a països del tercer món amb l'excusa que són materials de segona mà quan quasi bé cap funciona.
Com es possible que s'autoritzi el transport d'aquests residus? La resposta és que en la majoria de casos es col·loquen els aparells en bon estat davant dels contenidors i d'aquesta manera els revisors del ports no ho poden detectar o el que és pitjor, es paguen suborns al personal portuari dels països africans per tal de que se n'autoritzi la seva entrada. Tot això es possible gràcies a les empreses fantasma que recapten tot aquest material electrònic en una xarxa mafiosa que s'estén per tot Europa.
Però son pocs els que saben que tot aquest afany per exportar els residus tard o d'hora pot tornar en la nostra contra. En un poble de la Xina anomenat Guiyu, hi ha una de les plantes de reciclatge il·legal mes grans del continent. Allà es reciclen il·legalment milers de tones de material electrònic que es tornen a exportar per vendre com a materials nous a països com per exemple Europa. Això es un veritable problema ja que els fabricants europeus han de detectar aquests components defectuosos ja que tenen a les seves mans la seguretat de moltes persones.
Així doncs, com podem frenar tot aquesta muntanya que cada cop es fa més grossa? Vivim en una societat en que la majoria de les persones només es preocupen pel seu benestar econòmic i no els hi importa el que pugui comportar pel medi ambient. Cal saber que la culpa de tot aquest rebombori és iniciada per al consumidor, el client ja que per exemple molta gent canvia el seu telèfon mòbil cada un o dos anys.
Així doncs, cal començar a construir un model de vida en que s'estableixi una formació a la població per conscienciar-la dels problemes que generen aquests residus i els greus efectes que pot tenir això en un futur. A més es estrictament necessari començar a construir plantes de reciclatge especialitzades en el tractament d'aquests residus arreu del món per tal de deixar d'exportar-los als països mes desfavorits. I finalment cal canviar el xip de moltes persones i animar-les a que intentin reparar els aparells que els deixin de funcionar, ja que en molts casos no estan espatllats, sinó que son els propis fabricants que daten el seu temps de vida perquè se'n comprin de nous. Només així podrem aconseguir un món mes sostenible i net per a tots.