Obsolescència programada

1.Introducció

L’obsolescència programada és una pràctica molt habitual dintre de la nostra societat actual, una societat guiada pel capitalisme que en conseqüència impulsa al usuari a comprar nous productes ja que el seu ha deixat de funcionar al cap de X hores o per la temptació d’obtenir la última versió perquè l’han anunciat a la televisió. Les raons per les quals el dispositiu ha deixat de funcionar no són a causa del seu ús natural sinó que indirectament, el producte deixarà de funcionar al cap de X hores ja que dins de la seva programació, estava pensat així. Dins d’aquest treball analitzarem diversos conceptes relacionats amb l’obsolescència programada i els principals productes que han patit aquest tipus de pràctiques per part de les empreses.

2. Síntesi del tema

L'eufemisme emprat actualment és “cicle vital del producte”, i és el fet de programa la durada de vida de les coses amb el propòsit de fer que les compres d'aquests siguin més freqüents i repetides per tal de afavorí els beneficis econòmics de qui els produeix censar tindrà en compte ni la sostenibilitat ni els recursos limitats del planeta.

L'obsolescència programada va sortir al mateix temps que la producció en sèrie i la societat de consum, en plena revolució Industrial als anys vint, per por per part dels fabricants, a què la gent no li fes falta tornar a comprar més. Fins aleshores els productes es fabricaven el més duradors possibles com era el cas de les bombetes, els cotxes o les mitges. El fet de canviar la mentalitat de producció va estar degut bàsicament a motius econòmics. Un dels casos més importants va ser el del càrtel “Phoebus”, creat a Ginebra el 1925 per tal de controlar la producció mundial de bombetes limitant-les a 1000 h útils, que fins llavors es podien fer tan longeves com la bombeta de Shelby que porta encesa des del 1901. Però tot i que va ser sentenciat per fitxar preus, competència deslleial i reducció de la durada de les bombetes i que es va prohibir tornar a fer-ho, tan sols van aconseguir que anessin canviant de mascara. Un altre exemple seria el cas de Ford amb la comercialització del seu robust model-T de cotxe, amb el qual van tindre molt èxit fins al 1927 que es van veure obligats a passar a models anuals per no perdre beneficis davant la competència. O el mateix amb les mitges per dones, als anys 50 i 60, que es varen arribar a fabricar tan resistents que les vendes no eren prou bones i per tant es van demanar als enginyers que crearen unes no tan duradores. Ara, ja entrat en els anys cinquanta, es canvia el enfoc de l'obsolescència programada i ja no s’obliga al consumidor a canviar, se’l sedueix amb el disseny, amb petites millores, amb sotils canvis d’estil. Aquests serà el model en el qual es fonamenta la societat de consum actual. Tot i que el enfoc sigui més digerible per als consumidors les conseqüències per aquests i pel planeta continuen sent igual d'alarmants. Però el problema sembla llunyà, distant d’aquest estil de vida que no es preocupa per les conseqüències directes a llarg i curt termini, sinó dels beneficis immediats creant tot un mercat totalment descontrolat de deixalles que van a para a països tercermundistes. Actualment, existeixen tractats internacionals que ho prohibeixen, però que al final no acaben sent més que mascares, ja que és continuant fent de forma fragant com el cas de Ghana, país al qual s’exporten grans quantitats de deixalles elèctriques com a productes de segona mà, però que realment el 80% són deixalles. Els principals interessats en aquest comerç són els països de creixement econòmic, com és el cas de Dubai o la Xina.

3. El concepte de obsolescència programada

Per poder parlar d’obsolescència tenim que explicar el concepte en si, per tant, la definició més ajustada que trobem és la següent: Denominem obsolescència programada com a determinar o delimitar la vida útil d’un objecte o qualsevol producte a X hores, és a dir, quan passa un període de temps deixa de funcionar ja que durant el seu procés de fabricació estava dissenyat per a que aquest es torni obsolet, no funcioni i es torni inútil.

(Fig1. Fotografia metafòrica sobre els residus evocats a l’Àfrica)

4. Un xic d'història

Al llarg de l’ història els fabricants i enginyers han buscat constantment que els seus productes o invents tinguessin una vida útil lo més llarga possible ja que en aquella època, el terme durabilitat, era sinònim de qualitat. Però no va ser fins la dècada dels anys 30, que les pràctiques de l’obsolescència van aparèixer aplicades a productes específicament elèctrics i electrònics on els enginyers es van veure obligats a tenir una altre idea de pensament per tal de mantenir l’economia activa i evitar la crisis, a més a més, cal destacar que pràcticament el món sencer acabava de sortir d’una crisi mundial (crack 29). Oficialment el terme de obsolescència programada va néixer l’any 1932 quan Bernard London intentava buscar la clau per sortir de la recessió econòmica. Ell exposava que la obsolescència programada tindria que ser obligada dins la llei en tot els àmbits per a mantenir un mercat actiu (tot i que mai ser així). Altrament, aquest terme no va ser popular fins l’any 1954, quan Brooks Stevens ( dissenyador industrial americà) el va començar a utilitzar.

4.1.Casos històrics

Al llarg de la història trobem casos relacionats intimament amb aquest terme.

4.1.1.La bombeta

El primer producte que va sofrir aquesta espècie de normativa va ser la bombeta. A partir de 1925 es va crear “El comitè de les 1000 hores” el qual gestionava el funcionament d’aquestes on la seva vida útil tindria que ser de només 1000h, tot i que, en la seva època, ja es fabricaven bombetes que arribaven a unes 2500 hores de vida útil. Tot i les sancions econòmiques que van rebre per dur a terme aquests tipus d’activitats, en la pràctica es seguien venent les de 1000h.

(Fig 2. Bombeta incandescent instal•lada des del any 1902 fins l’actualitat a l’estació de bombers de Livermore, San Francisco)

4.1.2. Ford i el seu model T

La revolució industrial va disminuir el cost de venta de els productes. La marca FORD i el seu model T, preparat per a superar qualsevol tipus de problema i capaç d’avançar per tot tipus de superfície va ser derrotat brutalment per la marca GENERAL MOTORS per un simple cotxe amb una enginyeria inferior però, visualment molt més vistós els quals eren produïts cada any amb modificacions a nivell carrosseria, color... Per tal de fomentar la compra cada 3 anys o menys, amb aquesta idea, el principal objectiu de l’obsolescència programada no el duien a terme les empreses, sinó les persones, les quals pensaven que el model X ja estava passat de moda i encara que funcionés, compraven un de nou i llençaven el model antic.

(Fig 3.Cotxe model T de la companyia Ford)

4.1.3. Mitges de Niló

Fa 5 dècades va aparèixer les mitges de niló, les quals eren extremadament resistents a qualsevol factor extern. Aquestes des de el primer moment estaven pensades per a que duressin “eternament”, però, a causa de les amenaces i pressions que rebien es van veure obligats a canviar els seus components perquè el mercat i les empreses els obligaven. És a dir, que tot i que l’educació estava pensada per tal de fabricar productes “eterns”, es veia contraposada per l’economia que els obligava a pensar com fabricar un producte inferior.

(Fig 4.Publicitat mitges de Niló empresa DuPont 1940)

4.2. Casos més actuals

4.2.1. iPod

La famosa i popular marca Americana de telèfons, ordinadors i entre altres dispositius Apple, durant la fabricació dels iPOD, inicialment van utilitzar unes bateries que no superaven els 18 mesos de vida útil. En conseqüència d’això, una advocada va denunciar a Apple ja que a més a més de fer bateries que tinguessin tan poca durada, no es podia vendrà cap tipus de recanvi ja que la bateria estava soldada al reproductor de musica, d’aquestes ni s’oferia cap solució amb la garantia, obligant al consumidor a comprar un de nou si es volia continuar fent us d’un iPod. Aquest cas no es va arribar a porta a judici, ja que la companyia Apple Evidentment, la justícia li va donar la raó i Apple va ampliar la garantia dels seus iPODS a 24 mesos a més a més de vendre recanvis de bateria.

(Fig 5.Protesta en els cartells publicitaris de la marca Apple pel iPdod, encontra de la seva obsolescència programada de 18mesos)

5. Orientació i possible solución econìmica

5.1. Dins del capitalisme

5.1.1. Definició del capitalisme

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu

5.1.2. L’obsolescència programada i el capitalisme

(Fig 6.Esquema general de la relació entre el sistema capitalista i l’obsolescència programada.)

Evidentment l’obsolescència programada és la clara conseqüència de un capitalisme salvatge. El sistema capitalista subsisteix degut a l'idea foratament implantada de que com més tingui una persona més feliz serà i millor viurà. Per poder mantindrà aquest nivell, és veuen gairebé obligats per la societat a canviar constantment, renovant des del seu aspecte personal pasant per els seus habits i en especial els seus bens materials que es devenent obsolets al cap de poc temps. Aquesta és una societat materialista en la que les persones són valorades pel que tenen i no pel que realment són. Aixo provoca la impossició d’un esperit competitiu toxic per tal d’aconseguir aquestes metes i incrementant la desigualtat entre les classes socials. Aixi, mentres que els rics tenen cada vegada mes adquicicions, mes poder politic-social i mes propietats privades, els pobres son cada cop mes pobres i amb menys nivell adquisitiu. Tot i aquest augment significatiu de jerarquies, la publicitat continua estant present en tots els nivells, així tant els rics com els pobres continuen comprant per intentar omplir una macança que ha estat implantada per les tendencies, les modes, els habits socials, etc… tot fent us de la publicitat. El consum abociu de productes poc duradors (amb una obsolescència programada curta) per part de totes les persones, indiferentment del seu nivell adquisitiu, te les seves clares concequencies directes; un desvaratament desmesurat dels recusrsos naturals, la immensa generació de reguig incontrollable i de dificil tractament, la invacio d’aquest rebuig als paisos en vies de desenvolupant amb les seves clares concequencies social, laborals, de lleure o de forma de viure en general.

5.2. Dins del comunisme

5.2.1. Concepte de comunisme

El comunisme és una pràctica social i una teoria, que s'ha manifestat al llarg de la història en diverses corrents, pràctiques i filosofies, les quals basen les seves propostes d'organització social en la igualtat absoluta de la societat, l'eliminació de les jerarquies i l'apropiació col·lectiva o la no-propietat dels mitjans de producció. Contemporàniament i com a ideologia social, política i econòmica es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, encara que posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen moviments comunistes que difereixen de les tesis de Marx, com per exemple l'anarcocomunisme o el comunisme llibertari.

5.2.2. El comunisme i l’obsolescència programada

El comunisme és un sistema totalment contrari al exposat en l’apartat anterior, és a dir, partint de les bases més marxistes, l’educació de la població és anti-materialista, és a dir, la gent té el necessari per viure i no cau amb temptacions cada dos per tres veient la publicitat. A més a més, les persones valoren a les altres pel que SÓN no pel que TENEN. A nivell institucional, en molts dels països on s’ha aplicat aquesta pràctica, hi havia escassetat de recursos, per tant, el govern imposava lleis de durabilitat per tal de no malbaratar recursos absurdament. Aquest tema és important ja que com a base d’aquesta societat, està íntimament relacionada i associada a ala sostenibilitat. Totes els medis de producció són part del govern, per tant, aquest és l’organització que controla tota la producció a nivell material, d’aquesta manera evita pràctiques d’obsolescència amb els productes. Per tant, per finalitzar aquest apartat, podríem dir que aquest sistema polític està fortament deslligat de l’obsolescència programada ja que incorpora lleis institucionals preventives, educació anti-materalista, i a conseqüència de molts dels bloquejos que pateixen els països on es pràctica el comunisme, el desbaratament és mínim.

6. Possible solució econòmica per a l'obsolescència programada

Partint des de el model actual, proposarem varis punts d’inflexió per tal de sostenir el que tenir ara mateix. Suposem que extreure-la totalment de l’actualitat és impossible ja que es crearia un desequilibri econòmic massa gran i irreversible que només generaria més problemes i conseqüències greus. Tanmateix, els llocs de treballs, model de vida... es veurien afectats a causa d’aquests canvis i possiblement no siguin capaces d’adaptar-se. Per tant, la nostra proposta està enfocada en un model menys invasiu per als estereotips de la vida contemporània. Aquest intentarà conservar el concepte d’obsolescència, però, no programada. El pilar de l’obsolescència programada és el capitalisme, a causa d’aquest sistema, hi ha una guerra entre les empreses per augmentar el nombre de ventes i obrir-se al mercat internacional. Proposem que els mitjans de producció de les empreses estiguin gestionats pel govern. Així a nivell administratiu, la gestió “business” de l’empresa seguirà un control exhaustiu per part de les institucions creades pel govern. Amb això volem limitar a l’empresari a realitzar qualsevol tipus de pràctica fraudulenta i que es centri amb el procés fabricació, disseny i facturació del seu producte. Volem fer un petit incís ja que les empreses actuals segueixen únicament nomes un control de seguretat i ningú controla que seus dissenys no estiguin pensats per que els seus productes durin un cert temps, la seva vida util. A més a més, fomentaríem la creació de noves institucions/ empreses enfocades a la recerca i al desenvolupament de nous mètodes per a gestionar totes aquestes deixalles no tractades fins ara. En conseqüència afavoriríem tan a la venta-compra de productes reciclats com a la creació de nous llocs de treball, els quals, també tindria un impacte econòmic positiu. Per tant la nostra proposta es bastant innovadora ja que mantindria un lliure mercat econòmic juntament amb una gestió administrativa per part del govern.

7. Països afectats pels residus

Evidentment les conseqüències d’aquestes pràctiques han de recaure sobre alguns països. Els països que sufreixen principalment el 90% de les conseqüències o més són els que es troben en vies de desenvolupament. Llistarem els més destacats:

-Ghana ( entre altres països africans) -India -Xina

L’engany per l’exportació de manera fraudulenta s’inicia declarant una quantiat de productes com a dispositus de segona mà que s’enviaran a països de desenvolupament per tal de ajudar-los. El problema sorgeix quan la majoria d’aquests dispositus estan en un estat pèssim i no tenen cap utilitat ja que estan totalment espatllat. Per incobrir aquests actes s’envien via marítima amb vaixells plens de contenidors els quals exporten els dispositius. Els controls no donen abast per a comprovar cadascun dels elements que es troben dins del contenidor i en conseqüència, s’envien moltíssim de inservibles. Aquests tipus de pràctiques estan penalitzades i existeixen tractats internacionals que ho prohibeixen, però que al final no acaben sent més que mascares, ja que és continua fent de forma fragant com el cas de Ghana, país al qual s’exporten grans quantitats de deixalles elèctriques com a productes de segona mà, però que realment el 80% són deixalles.