Els residus electrònics
Actualment produïm 50 milions de tones de residus electrònics http://ca.wikipedia.org/wiki/Residu_electrònic cada any, dels quals, gran part van a parar a països pobres de l’Àfrica o Àsia. Aquests residus són enviats a aquests països a través de màfies les quals actualment es creu que mouen més diners que la droga. Les conseqüències mediambientals i de la salut poden arribar a ser catastròfiques i els principals països afectats per aquests problema són Nigèria i Ghana.
El tràfic de residus elèctrics és il·legal des de 1999, quan una comunitat de països es van reunir per firmar el tractat de residus tòxics. Actualment, 190 països han firmat el tractat. A Europa, la venta de residus està prohibida i tots els residus s’han de reciclar a als seus corresponents països. Els productes inclouen una tassa de reciclatge però 2/3 de residus no arriben mai a una planta homologada.
La manera per com s¡ho fan aquestes màfies per poder traficar aquests residus és complexa. Des de tractes amb plantes de reciclatge fins a entitats benèfiques, les quals reben materials en principi de segona mà de països que ja se’n despreocupen, els quals poden arribar a tindre una antiguitat de 20 anys i després quan ja són residus, es queden als països pobres. Però, aquests productes tenen etiquetes que revelen els seus antics propietaris, i en molts casos es pot arribar a esbrinar de on provenen.
En el documental, surt l’experiment de la Belen la qual amaga un rastrejador a 20 residus elèctrics per veure a on van a parar realment. Gran part dels residus acaben en descampats ja que són robats o simplement no portat a plantes de reciclatge. L’estudi conclou en que només 4 dels 20 aparells van arribar a plantes homologades .
Actualment Europa importa 6 cops més del que exporta, això conclourà que en 20 o 30 anys hi haurà una crisi de recursos. Un cas semblant passa als Estats Units, país que més residus electrònics produeix, i el qual no n’ha prohibit l’exportació. En un 65% dels casos els seus residus van a parar a Hong Kong, els quals hi arriben pel port. El port de Hong Kong és un port franc, el qual significa que ni el transportista ni el destinatari han de declarar res al arribar. En aquest port hi arriben fins a 35 mil contenidors de residus elèctrics cada any. Un activista Xinès explica el cas de la Xina, on l’emmagatzematge de residus no és il·legal. A les zones de cultiu hi són emmagatzemats grans quantitats de residus, i les famílies de la zona es dediquen a extreure els materials valuosos amb productes contaminants pel medi i la salut. Aquestes famílies revenen xips els quals poden estar danyats. El problema d’això, és que costa molt diferenciar-los i poden estar per tot arreu. Són comprats i reetiquetats erròniament en mercats lliures i després s’espatllen amb facilitat i perillosament. En el cas del port de Ghana, no es separa entre residus i material reciclable, tot és considerat com a residus i així es paguen taxes d’aduana molt més baixes a costa de suborns. El 90% del material està trencat o s’ha de reparar i més del 90% dels ghanesos depenen d’aquests materials de 2a mà ja que no es poden permetre de nous, però aquests duren molt poc a causa de que ja són molt vells.
Com a conclusió, el documental fa una petita reflexió als consumidors, els quals els hi diu que han de tindre el control dels seus aparells fins hi tot després de llençar-los, i acaba per promoure empreses que es dediquen a l’ensenyament d l’ auto reparació dels seus propis aparells per a prolongar la vida d’aquests.